dimecres, 27 d’agost del 2014

The Waves

This difference we make so much of, this identity we so feverishly cherish, was overcome. 

The Waves, Virginia Woolf. 1931

Anem onades endins, perquè no hi ha cap altra manera de començar aquesta novel•la. Ritme constant, corrents incontrolables. Un oceà immens. Més que com una novel•la, es llegeix com un llarg, llarguíssim poema. Abans de començar a escriure’l, però quan la idea del llibre ja la tenia ben en ment, Woolf explica això en una entrada al seu diari del dia 28 de novembre del 1928: 

Is that not my grudge againsts novelists? that they select nothing? The poets succeeding by simplifying; practically everything is left out. I want to put practically everything in: yet to saturate. That is what I want to do in The Moths.*  (The Moths va ser el primer que l'autora va posar a la novel·la).

Però què es proposa fer l’autora, més enllà d’escriure amb la simplicitat de la poesia? 

I am not trying to tell a story. Yet perhaps it might be done in that way. A mind thinking. They might be islands of light—islands in the stream that I am trying to convey; life itself going on.**

La novel•la comença amb un fragment amb caràcters en cursiva. The sun had not yet risen. Se’ns descriu una escena en un lloc desconegut —tot i que possiblement inspirat en St. Ives— abans que surti el sol. El començament d’un dia. Hi apareixen el mar, les onades, la costa, l’horitzó i la llum que, mica en mica, comença a il·luminar-ho tot. D’aquests fragments n’hi ha nou en total al llarg de la novel•la i, amb un llenguatge preciosista, descriuen el pas d’un sol dia. La descripció, que comença focalitzada en una localitat de costa, veiem com en certs momentss'amplia per altres zones anònimes del món.

Talland House, on va estiuejar la família Stephen fins el 1895. Cornwall, St. Ives.

Entremig d’aquests fragments hi ha el gran gruix de la novel•la, que es construeix a partir dels pensaments de sis personatges. Pensaments, consciències, digueu-li com vulgueu. Hi ha hagut molt debat sobre si aquestes sis veus són realment sis personatges diferenciats o sis consciències dins un sola persona. Molt debat i poca unanimitat. Woolf, en el seu diari, sovint parla dels characters que formen la novel•la i de les consciències de cada un. Tot sembla indicar que crea personatges independents. Però, un cop publicada la novel•la, després d’haver llegit una crítica, escriu en el seu diari que li sobte que The Times elogiï els seus personatges quan ella no n'havia concebut. Sigui com sigui, ens trobem amb Susan—vulnerable, familiar, arrelada a la terra, Jinny—alegra, espontània, viva, Rhoda—reflexiva, fosca, autodestructiva, Neville—seriós, acadèmic, Louis—insegur, desconfiat, gelós i Bernard—narrador, el que crea el món amb les paraules. Els escoltem al llarg de tota la vida. Des que just comencen a ser conscients del món fins a la vellesa i la mort. 

Les dues històries —la del dia que transcorre i la de les vides que transcorren— s’alimenten l’una de l’altra, es van marcant el pas. Les diferents fases del dia marquen les diferents fases de la vida dels personatges. Quan surt el sol, neixen. Quan es pon, deixen de ser. Però les històries mai interactuen directament. Igual que els personatges, que no es diuen l’un a l’altre sinó que es pensen i es construeixen l’un amb l’altre. Així seguim d’una manera alternada el decurs de les seves vides. No sabem en gran detall on són ni què fan, però els coneixem a mesura que ells es van coneixent a ells mateixos.

Suposo que això és del que parlava Woolf quan deia que volia transmetre la vida mateixa. La vida interior amb totes les seves alteracions. Les seguretats que es tenen i que es desmonten. La impossibilitat de sortir d’un mateix. Les identitats que es desconeixen. Les preguntes que sorgeixen i que potser mai s’arriben a contestar. És una novel•la metafísica, per dir-ho clar. On el tema de la consciència destaca per damunt de qualsevol altre. 

La història dels personatges podria sostenir-se perfectament sense els fragments descriptius, aleshores cal preguntar-se per què Woolf els introdueix. En l’última part de la novel•la, quan el sol ja s’ha post i tot s’ha quedat en la foscor, l’autora cedeix tot el protagonisme a Bernard que, per primera vegada —potser per cansament, potser per resignació— més que preguntar-se sobre el seu propi jo, es pregunta com es viuria el món sense un jo conscient.  

How can I proceed now, I said, without a self, weightless and visionless, through a world visionless. Without illusion.*** 

La pregunta, que al principi l’aterreix, aviat es converteix en una possibilitat; la de poder viure sense el lligam de la consciència, i això és el que explica: 

So now, taking upon me the mystery of things, I could go like a spy without leaving this place, without stirring from my chair. I can visit the remote verges of the desert lands where the savages sit by the campfire. Day rises; the girl lifts the water fire-hearted jewels to her brow; the sun levels his beams straight at the sleeping house; the waves deepen their bats; they fling themselves on shore; back blows the spray; sweeping their waters they surround the boat and the sea-holly. The birds sing in chorus; deep tunnels run between the stalks of flowers; the house I whitened; the sleeper stretches; gradually all is astir. Light floods the room and drives shadow beyond shadow to where they hang in fold inscrutable. What does the central shadow show? Something? Nothing? I do not know.****

La similitud d’aquestes paraules amb les que es troben en les descripcions del trancurs del dia fa pensar que potser, amb aquests fragments poètics, Woolf volia experimentar amb la idea de com es veuria el món sense una consciència. La possibilitat de sortir d’un mateix i contemplar el món com una totalitat independent de la persona que el percep. O, potser, el que fa l’autora en aquestes fragments és crear una metàfora sobre la consciència. La llum és la que fa aparèixer la possibilitat de descripció de l’aigua, la sorra, els ocells, les muntanyes, la casa, les flors dins la casa. La llum com a element que mostra el món i el fa comprensible. La llum com a metàfora de la consciència humana. I què passa quan s’acaba el dia? Quan no tenim consciència del món? Que les ones segueixen anant i venint, sense parar. 

 Quan la novel•la va sortir publicada l’any 1931 —Woolf la va començar a finals del 1928— va tenir gran èxit entre crítics i lectors, però l’autora explica que no compartia el que es deia sobre el llibre perquè no era com ella realment el concebia. Es diu que és la seva novel•la més experimental, potser fins i tot massa. Les entrades al seu diari mostren que no sabia explicar ben bé què era el que es proposava fer amb Les ones. Sembla com si volgués plasmar sobre el paper la seva pròpia consciència; sense filtres, sense història, sense límits, però com si aquest propòsit es veiés impossibilitat pel propi fet d’escriure'l. Com un peix que es mossega la cua. Un espiral en forma de llibre. Però el lector no s’ofega. Banyeu-vos-hi.

...
Traducció: 

*No és això el que tinc en contra dels novel•listes? que no seleccionen res? Els poetes triomfant mitjançant la simplificació: pràcticament tot es queda a fora. Jo ho vull posar quasi tot a dins: però saturar. Això és el que vull fer a The Moths

** No estic intentant escriure una història. Però potser acaba fent-se així. Una ment pensant. Potser són illes de llum—illes en la corrent que estic intentant transmetre; la vida mateixa passant. 

***¿Cómo puedo ahora proseguir, dije, sin mi propio ser, sin peso y sin visión, en un mundo sin peso y sin ilusión? [Traducció d'Andrés Bosch, Lumen, 2010] 

****Y ahora, asumiendo el misterio de las coses, puedo alejarme como un espía, sin abandonar este lugar, sin levantarme de la silla. Puedo visitar los remotos confines de las tierras desérticas, en las que el salvaje se sienta ante la hoguera. Nace el día, la muchacha se lleva las joyas de agua con corazón de fuego a la frente, el sol dirige sus rayos a ras de la casa dormida. Las olas se hacen más profundas y se arrojan a la playa, hacia atrás vuela la espuma pulverizada, y el agua de las olas rodea deslizándose la barca y el cardo marino. Los pájaros cantan a coro, profundos túneles pasan entre los tallos de las flores, la casa se torna más blanca, el durmiente se despereza, poco a poco todo despierta. La luz invade las estancias y empuja las sombras una tres otra, allí, donde quedan replegades, inescrutables. ¿Qué contiene la sombra central? ¿Algo? ¿Nada? No lo sé.  [Traducció d'Andrés Bosch, Lumen, 2010]

diumenge, 3 d’agost del 2014

The Grapes of Wrath

In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage.

The Grapes of Wrath, John Steinbeck. 1939

Haver de marxar de casa teva, de la que ha estat casa de la teva família durant més de 3 generacions. Del que hagués estat casa dels teus fills, néts i besnéts. Haver de marxar de la teva terra. Teva, no perquè et pertanyi, sinó perquè has viscut d’ella i l’has respectat com un membre més de la família. Haver de marxar per la continua sequera, les conseqüents tempestes de sorra, i perquè ja no dóna profit als veritables propietaris del terreny. Haver de marxar perquè se’n volen desfer, perquè ja no en treuen diners, i tu ja no en treus la vida.

D’aquí parteix l’extensa novel•la de John Steinbeck, El raïm de la ira, guanyadora del Premi Pulitzer l'any 1940. Steinbeck retrata un dels períodes més negres de la història recent dels Estats Units; la Gran Depressió dels anys 30, que va tenir els efectes més greus al Midwest del país on als aspectes econòmics s’hi van afegir les pèssimes condicions meteorològiques. Els anomenats dirty thirthies van ser l’època d’extrema sequera que va obligar a centenars de milers de famílies a intentar reconstruir una nova vida a l’oest del país. El pes de la sequera va venir acompanyada per la pressió dels propis propietaris, ja fossin terratinents o gran bancs, per fer fora als interins i intentar vendre les terres que ja no els hi donaven profit. Per acabar-ho d’arrodonir, en aquesta dècada també va començar la progressiva mecanització de la feina als camps. Per tant, podríem dir, que la forma de vida que havien conegut els habitants d’aquelles terres es va, senzillament, extingir.

Tempesta de sorra, Texas, 1935

Steinbeck explica aquest context a través dels Joad, una família resident d’un ranxo d’Oklahoma que decideix partir cap a California per la Ruta 66 amb 150 dòlars a la butxaca i 2000 quilòmetres per endavant. Per ells el Golden State s’ha convertit en la terra promesa; d’allà han rebut pamflets anunciant tot tipus de feina: Necessitem 1000 treballadors per collir taronges. 600 per collir raïm. 400 per collir cotó. La desesperació de deixar la vida que coneixen es veu alleugerada per la seguretat de poder sobreviure en una altra part. I és d'aquí d'on treuen les forces per creuar els camps secs d’Oklahoma i Texas i els deserts de New Mexico i Arizona, per finalment travessar les muntanyes de California i arribar a les valls verdes de l’altra costat.



Senyal d'oferta de feina per collir cotó, Sud de California, 1936
Dorothea Lange

El mèrit de Steinbeck, per això, no rau tan sols en explicar la desgràcia de les famílies com la Joad. Un dels grans valors de la novel•la és que analitza els dos bàndols, per dir-ho alguna manera, d’un mateix fet. Perquè, si bé estem submergits en la situació precària de les persones emigrants, l’autor retrata a la perfecció als californians que els van veure arribar. Tenim, per un costat, milers de persones que fugen d’una vida insostenible i, per l’altre, els que veuen perillar una vida estable, malgrat les dificultats econòmiques en les que també es troben. Steinbeck denuncia un poble que va ser incapaç d’ajudar un altre, un poble que es va veure confrontat amb cares famèliques i que, per la pròpia por i misèria, va deixar de banda la solidaritat per fer lloc al rebuig i a l’aprofitament. L’autor era de la ciutat californiana de Salinas, població que surt esmentada a la novel•la, i va viure de forma directe els efectes de la crisis econòmica. Això ens permet intuir que no fa una crítica des de fora, sinó una autocrítica des del bell mig del conflicte.

Però el que Steinbeck aconsegueix transmetre per damunt de tot és que aquests dos bàndols; okies i californians, pobres i menys pobres, en el fons només són dos mostres d'una mateixa precarietat. Per l’autor només hi ha un ric, i és un ric sense cos i sense nom. És un ric en forma d’economia i tecnologia. Un ric sense cara contra el que no se sap com disparar. Aquesta és la denúncia necessària i intemporal que trobem en el centre de la novel·la.

Sure, cried the tenant men, but it's our land. We measure it and broke it up. We were born on it, and we killed on it, died on it. Even if it's no good, it's still ours. That's what makes it oursbeing born on it, working it, dying on it. That makes ownership, not a paper with number on it.
We're sorry. It's not us. It's the monster. The bank isn't like a man.
Yes, but the bank is made of men.
No, you're wrong therequite wrong there. The bank is something else than men. It happens that every man in a bank hates what the bank does, and yet the bank does it. The bank is something more than men, I tell you. It's the monster. Men made it, but they can't control it.* 
 
Potser per això trobem dos formes de narrar tan diferents. L’autor dedica gran part de la novel•la als capítols sobre la família Joad; uns capítols centrats en el dia a dia de la família i en els personatges que els envolten al llarg del trajecte. Però enmig de la història principal trobem capítols escrits d’una manera impersonal i més reflexiva. Se’ns emfatitza, a través de personatges i llocs anònims el que ja representa la família Joad. Llegim de manera explícita tant la història concreta com la global.

John Steinbeck

Steinbeck va rebre el Premi Nobel l’any 1962 per la seva escriptura realista i imaginativa, que combina un humor simpàtic i una aguda percepció social. En Els raïms de la ira és tal l’aridesa, la brutícia i la fam, que costa encabir-hi l’humor. Però sí que trobem en aquesta misèria -tan física com moral- el millor i el pitjor del que són capaces les persones. Queda tant la història heroica i punyent d’una família del Midwest dels Estats Units, com la crítica d’una societat i d’una situació econòmica amb les que les analogies amb el present són inevitables. Queda la injustícia i tota la ira que neix d'ella.

...

Traducció:
*Clar, van cridar els inquilins, però és la nostre terra. Nosaltres la vam mesurar i dividir. Nosaltres hi vam néixer i hi vam matar, ens hi vam morir. Ni que no valgui per res, segueix sent nostre. Això és el que la fa nostrenaixent-t'hi, treballant-t'hi, morint-nos-hi. Això fa la propietat, no un paper amb números. 
Ho sentim. No som nosaltres. És el monstre. El blanc no és com un home.Sí, però el banc està fet per homes.No, aquí t'equivoquest'equivoques força. El banc és una cosa diferent als homes. Passa que cada un dels homes que treballa en un banc odia el que el banc fa, però el banc ho fa igualment. El banc és una cosa més que els homes, ja t'ho dic. És el monstre. Els homes el van crear, però no el poden controlar.