The Grapes of Wrath

In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage.

The Grapes of Wrath, John Steinbeck. 1939

Haver de marxar de casa teva, de la que ha estat casa de la teva família durant més de 3 generacions. Del que hagués estat casa dels teus fills, néts i besnéts. Haver de marxar de la teva terra. Teva, no perquè et pertanyi, sinó perquè has viscut d’ella i l’has respectat com un membre més de la família. Haver de marxar per la continua sequera, les conseqüents tempestes de sorra, i perquè ja no dóna profit als veritables propietaris del terreny. Haver de marxar perquè se’n volen desfer, perquè ja no en treuen diners, i tu ja no en treus la vida.

D’aquí parteix l’extensa novel•la de John Steinbeck, El raïm de la ira, guanyadora del Premi Pulitzer l'any 1940. Steinbeck retrata un dels períodes més negres de la història recent dels Estats Units; la Gran Depressió dels anys 30, que va tenir els efectes més greus al Midwest del país on als aspectes econòmics s’hi van afegir les pèssimes condicions meteorològiques. Els anomenats dirty thirthies van ser l’època d’extrema sequera que va obligar a centenars de milers de famílies a intentar reconstruir una nova vida a l’oest del país. El pes de la sequera va venir acompanyada per la pressió dels propis propietaris, ja fossin terratinents o gran bancs, per fer fora als interins i intentar vendre les terres que ja no els hi donaven profit. Per acabar-ho d’arrodonir, en aquesta dècada també va començar la progressiva mecanització de la feina als camps. Per tant, podríem dir, que la forma de vida que havien conegut els habitants d’aquelles terres es va, senzillament, extingir.

Tempesta de sorra, Texas, 1935

Steinbeck explica aquest context a través dels Joad, una família resident d’un ranxo d’Oklahoma que decideix partir cap a California per la Ruta 66 amb 150 dòlars a la butxaca i 2000 quilòmetres per endavant. Per ells el Golden State s’ha convertit en la terra promesa; d’allà han rebut pamflets anunciant tot tipus de feina: Necessitem 1000 treballadors per collir taronges. 600 per collir raïm. 400 per collir cotó. La desesperació de deixar la vida que coneixen es veu alleugerada per la seguretat de poder sobreviure en una altra part. I és d'aquí d'on treuen les forces per creuar els camps secs d’Oklahoma i Texas i els deserts de New Mexico i Arizona, per finalment travessar les muntanyes de California i arribar a les valls verdes de l’altra costat.

Senyal d'oferta de feina per collir cotó, Sud de California, 1936
Dorothea Lange

El mèrit de Steinbeck, per això, no rau tan sols en explicar la desgràcia de les famílies com la Joad. Un dels grans valors de la novel•la és que analitza els dos bàndols, per dir-ho alguna manera, d’un mateix fet. Perquè, si bé estem submergits en la situació precària de les persones emigrants, l’autor retrata a la perfecció als californians que els van veure arribar. Tenim, per un costat, milers de persones que fugen d’una vida insostenible i, per l’altre, els que veuen perillar una vida estable, malgrat les dificultats econòmiques en les que també es troben. Steinbeck denuncia un poble que va ser incapaç d’ajudar un altre, un poble que es va veure confrontat amb cares famèliques i que, per la pròpia por i misèria, va deixar de banda la solidaritat per fer lloc al rebuig i a l’aprofitament. L’autor era de la ciutat californiana de Salinas, població que surt esmentada a la novel•la, i va viure de forma directe els efectes de la crisis econòmica. Això ens permet intuir que no fa una crítica des de fora, sinó una autocrítica des del bell mig del conflicte.

Però el que Steinbeck aconsegueix transmetre per damunt de tot és que aquests dos bàndols; okies i californians, pobres i menys pobres, en el fons només són dos mostres d'una mateixa precarietat. Per l’autor només hi ha un ric, i és un ric sense cos i sense nom. És un ric en forma d’economia i tecnologia. Un ric sense cara contra el que no se sap com disparar. Aquesta és la denúncia necessària i intemporal que trobem en el centre de la novel·la.

Sure, cried the tenant men, but it's our land. We measure it and broke it up. We were born on it, and we killed on it, died on it. Even if it's no good, it's still ours. That's what makes it ours—being born on it, working it, dying on it. That makes ownership, not a paper with number on it.
We're sorry. It's not us. It's the monster. The bank isn't like a man.
Yes, but the bank is made of men.
No, you're wrong there—quite wrong there. The bank is something else than men. It happens that every man in a bank hates what the bank does, and yet the bank does it. The bank is something more than men, I tell you. It's the monster. Men made it, but they can't control it.* 

 
Potser per això trobem dos formes de narrar tan diferents. L’autor dedica gran part de la novel•la als capítols sobre la família Joad; uns capítols centrats en el dia a dia de la família i en els personatges que els envolten al llarg del trajecte. Però enmig de la història principal trobem capítols escrits d’una manera impersonal i més reflexiva. Se’ns emfatitza, a través de personatges i llocs anònims el que ja representa la família Joad. Llegim de manera explícita tant la història concreta com la global.

John Steinbeck

Steinbeck va rebre el Premi Nobel l’any 1962 per la seva escriptura realista i imaginativa, que combina un humor simpàtic i una aguda percepció social. En Els raïms de la ira és tal l’aridesa, la brutícia i la fam, que costa encabir-hi l’humor. Però sí que trobem en aquesta misèria -tan física com moral- el millor i el pitjor del que són capaces les persones. Queda tant la història heroica i punyent d’una família del Midwest dels Estats Units, com la crítica d’una societat i d’una situació econòmica amb les que les analogies amb el present són inevitables. Queda la injustícia i tota la ira que neix d'ella.

...

Traducció:

*Clar, van cridar els inquilins, però és la nostre terra. Nosaltres la vam mesurar i dividir. Nosaltres hi vam néixer i hi vam matar, ens hi vam morir. Ni que no valgui per res, segueix sent nostre. Això és el que la fa nostre—naixent-t'hi, treballant-t'hi, morint-nos-hi. Això fa la propietat, no un paper amb números. 
Ho sentim. No som nosaltres. És el monstre. El blanc no és com un home.Sí, però el banc està fet per homes.No, aquí t'equivoques—t'equivoques força. El banc és una cosa diferent als homes. Passa que cada un dels homes que treballa en un banc odia el que el banc fa, però el banc ho fa igualment. El banc és una cosa més que els homes, ja t'ho dic. És el monstre. Els homes el van crear, però no el poden controlar.